Guillem Recolons weblog


“Catalonia in the pendent”. Capítol 1. Què passarà el 9 d’agost? Jo us ho diré: No res.

Amb aquest post vull iniciar un conjunt d’articles i reflexions sota el títol “Catalonia in the pendent”. Lluny d’escriure sobre la independència de Catalunya, els articles estudiaran des d’un de vista antropològic la qualitat sadomasoquista innata de tot català (i catalana, of course). En poques paraules: ens agrada patir, passar-ho malament i que els altres ens facin la punyeta. Si no és així, no es poden entendre alguns fets, com ara any rere any que celebrem la “derrota” de l’11 de setembre. Així doncs, aquest “in the pendent” vol dir literalment “a la pendent”; Catalunya sempre camina muntanya amunt, fent molt més esforç que el necessari per arribar a qualsevol cim. He sentir a dir alguna vegada que els catalans celebrem que l’11 de setembre de 1714 vam aixecar el cap i vam seguir treballant. Això no és veritat. En tot cas, si fos així, hauríem de celebrar el 12 de setembre (l’11 estàvem ocupats morint, amagant-nos o caient presoners dels borbons).

Més endavant entrarem en el detall de per què ens agrada patir, però avui, primer dia de la sèrie, el dedicarem a la data de demà, 9 d’agost de 2008. Què ha de passar demà? En teoria és la data última (deadline, com diuen els anglesos) per que el govern de l’Estat espanyol  es pronunciï sobre els traspassos de l’Estatut, especialment en matèria financera. El rerefons de tot plegat gira al voltant de les ja habituals promeses electorals i post-electorals de l’amic ZP. Els Catalans som així: En ZP ens ha estat enganyant quatre llargs anys entre 2004 i 2008, i en comptes de penalitzar-ho quan arriben les eleccions de març de 2008, el votem massivament, li donem un xec en blanc. El resultat? Previsible: “Si estos Catalanes me votan cuando incumplo mis promesas, ¿Por qué tengo que cumplirlas ahora?, igual dejan de votarme”.

Efectivament, tenim el que ens mereixem. Però tornant al tema que ens ocupa, s’han produït les darreres setmanes manifestacions en defensa de l’Estatut català molt fermes i unitàries per part de totes les forces polítiques (sí, totes, incloent-hi el PP). El propi president Montilla, sorprenent a tothom, li va dir a en ZP que l’estima molt, però que Catalunya va primer. Òndia!!, això va ser un detall. Des de quan el PSC no es sotmet al domini feudal del PSOE? Bé, aviat veurem si tot era una “pose” o si la cosa era seriosa.

Jo, que soc més aviat pessimista (diuen que un pessimista és un optimista ben informat), crec sincerament que demà no passarà absolutament res. Tot seguirà igual. Solbes dirà quatre encanteris i –possiblement- farà cas al president de la Cambra i deixarà la decisió pel setembre. Té la seva lògica ja que… a qui se li acut datar una decisió tan solemne en mig de les vacances d’estiu? Tot plegat és una bestiesa. Potser demà hauré de rectificar, però veureu com demà els catalans seguirem sent un poble amb tendència a empobrir-nos cada dia més en benefici de “les regions més necessitades”. Sembla que la solidaritat no té data de caducitat, és un matrimoni indissoluble.


Cap comentari encara fins ara
Deixa un comentari



Deixa un comentari
Line and paragraph breaks automatic, e-mail address never displayed, HTML allowed: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <pre> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>