Classificat com a: Catalonia in the pendent, Política | Etiquetes: Ahora dices bon dia y te roban la cartera, Catalonia in the pendent, els catalans som "tontos" del cul, Eres catalán pues paga, La Vanguardia, Los catalanes somos unos tontos de aúpa, Pilar Rahola, tenim un punt d'idiotes
L’article de dijous passat de Pilar Rahola a La Vanguardia no podria ser millor per il·lustrar el caràcter sadomasoca dels catalans. Fa referència a la injustícia fiscal que patim els catalans en comparació amb altres àrees d’Espanya, i molt particularment amb Navarra. Arriba un punt en que l’autora, coincidint plenament amb la meva teoria que als catalans ens agrada patir, afirma que també tenim un punt d’idiotes.
Això dóna llum nova a la sèrie d’articles de “Catalonia in the pendent“: Ja no és tan sols que els catalans hem agafat el gust al patiment. És més greu, els catalans som “tontos” del cul (en paraules més refinades i en castellà Rahola en diu “tontos de aúpa”). La frase final de l’article no pot ser més contundent “Ara dius bon dia i et roben la cartera”.
Reprodueixo literalment l’article titulat “Eres catalán, pues paga”.
ERES CATALÁN, PUES PAGA
Tengo un pariente que ha decidido trasladar la sede fiscal de su catalana empresa a Navarra. A pesar de ser uno de esos patriotas que están esperando que llegue el referéndum de Arenys a su pueblo, para poder gozar del placer warholiano de un minuto de independencia, está hasta la mismísima senyera de que ser catalán implique pagar más por todo, por trabajar, por crear empresa, por heredar y hasta por respirar.
Lejos queda la feliz aseveración del sabio de la Torre de les Hores, el filósofo Francesc Pujols, cuya convicción de que algún día lo tendríamos todo pagado, por el solo hecho de ser catalanes, no ha resultado precisamente premonitoria. Al contrario, la condición identitaria catalana no pasa, como creen algunos, por tener el corazón almogávar, sino por tener el bolsillo de Rothschild. Catalunya se ha convertido en un territorio tan triturado por la voracidad fiscal, como abandonado de incentivos.
El informe que publicaba ayer La Vanguardia era insultantemente explícito. Por ejemplo, heredar un pisito en Catalunya puede tributar un mínimo de 7.000 euros; en Valencia, se pagarían 33. Dar un inmueble a un hijo implica un mínimo de 6.000 euros de tributación; en Aragón, 0 euros. Pero no sólo es el robo público que se hace sobre el esforzado legado de padres a hijos, y es que el cuadro impositivo catalán merecería tener espacio propio en Las Cuevas del Sado. Por ejemplo, sólo por el IRPF los catalanes pagamos a Hacienda una media de 2.840 euros, 600 más de la media de otras autonomías, y si hablamos de incentivos para empresas, autónomos, etcétera, Navarra es el paraíso y Catalunya es el infierno.
No es que seamos la mamella de España, listos, trabajadores y disciplinados paganos, sino que somos unos tontos de aúpa, cuya energía colectiva la dedicamos a levantar castillos independentistas en el aire, mientras somos incapaces de preocuparnos por los cuartos. Es un expolio interior, aceptado por algunos partidos catalanes, cuya falta de voluntad en rebajar la presión impositiva más injusta, al tiempo que no son capaces de incentivar la economía productiva, los hace especialmente culpables. ¿Hay algo más anticatalán que el impuesto de sucesiones? Y ello no es culpa de los malísimos españoles, siempre dispuestos a expoliar a Catalunya, sino de nuestros catalanísimos dirigentes. Por supuesto, todas las vías están conectadas, y la mala financiación catalana repercute en todos los ámbitos económicos del país, pero tanto en ello –la incapacidad de negociar adecuadamente durante décadas–, como en la propia presión impositiva, la culpa catalana es inequívoca.
Habrá, pues, que reinventar la definición de país. Catalunya ya no es aquel país que Josep Pla definía bellamente: “Mi país es aquel que, cuando digo bon dia, me responde bon dia“. Ahora dices bon dia y te roban la cartera.
Classificat com a: Catalonia in the pendent, Política | Etiquetes: Catalonia in the pendent, Catalunya debería seguir siendo la tercera más rica, Catalunya independent, Catalunya seguiría estando por debajo de la media, Consejo de Política Fiscal y Financiera, demasiadas preguntas sin responder, ERC, La Vanguardia, Panoramix, Sala Martin, se ve la trampa, Zapatero
Després de llegir i sentir moltes opinions al voltant de l’acord de finançament, la que més m’ha convençut és la de Xavier Sala Martin a La Vanguardia, sota el títol de “Levantando un guijarro”. Paga la pena llegir-la per entendre com ens han pres el pèl (sembla que ens agradi, no?).
Después de beber una copa llena de la supuesta poción mágica de Panorámix, el centurión Caius Bonus se dispuso a levantar un menhir gigante para comprobar si su fuerza era sobrehumana. Al no poder, probó con una piedra menor. Tampoco pudo.
Realizó diversas intentonas con piedras cada vez más pequeñas hasta que, al fin, consiguió levantar un minúsculo pedrusco. Contento, el centurión celebró que finalmente había obtenido el secreto de los galos. La fiesta duró hasta que el pequeño legionario Calígula Minus puntualizó que el guijarro era tan pequeño que podía ser levantado sin poción. Y fue entonces cuando Caius Bonus se percató de que el druida Panorámix les había tomado el pelo.
Este cómico episodio de Astérix el Galo me vino a la cabeza el otro día mientras veía a los líderes de nuestro Govern celebrar, extasiados, la nueva propuesta de financiación como un éxito espectacular.
Una vez leídas, las 76 páginas del texto oficial del Consejo de Política Fiscal y Financiera, hay varias razones que me llevan a dudar.
Primera, a pesar de que todos los implicados están ondeando cifras diversas (que si se han conseguido 3.855, o más de 3.500, o entre 3.560 y 4.000…), el documento no concreta ni un solo dato. Hay que ser, pues, prudentes y esperar a ver si los números que se están publicitando se acaban concretando o si, una vez más, el Gobierno de Zapatero ha echado pelotas fuera porque no se verá que ha mentido hasta dentro de unos años.
Segunda, se dice que una vez hechas las redistribuciones, Catalunya quedará por encima de la media por primera vez en la historia. Ese logro tampoco aparece por ninguna parte en el documento oficial.
Si los antecedentes de incumplimiento por parte de Zapatero nos hacen sospechar, al ver que todas las comunidades han proclamado que ellas también estarán por encima de la media (cosa que es matemáticamente imposible), la sospecha es todavía mayor.
Si se hacen los cálculos con los pocos datos que hay, se ve la trampa: Catalunya tiene traspasadas algunas competencias (como los Mossos d´Esquadra, la justicia y las cárceles) que las otras comunidades no tienen transferidas.
Para financiarlas, la nueva propuesta de acuerdo habla del “fondo de suficiencia global”.
Y ahí está el truco: como Catalunya va a cobrar de ese fondo y las comunidades que no tienen esas competencias transferidas no, parece que Catalunya cobra por encima de la media. El problema es que las demás comunidades también reciben servicios policiales y de justicia.
Lo que pasa es que los reciben en especies y, por tanto, no se incluyen ni en el fondo de suficiencia ni en la financiación presentada.
Si se incluyeran, Catalunya seguiría estando por debajo de la media.
Tercera, sea o no cierto que Catalunya quedará por encima de la media, el objetivo no era ése sino mantener la ordinalidad.
Es decir, el Estatut dice que si Catalunya es la tercera comunidad que produce más PIB del Estado, Catalunya debería seguir siendo la tercera más rica una vez hechas las redistribuciones pertinentes y no la novena como pasaba hasta ahora.
La nueva propuesta de financiación no garantiza que ese orden se mantenga.
Si, ya sé que los propagandistas oficiales se han apresurado a decir que “ese punto del Estatut es de una dificultad interpretativa que dificulta su cumplimiento”, amparándose en la distinción entre “recursos per cápita” y “renta per cápita”.
Pero eso son monsergas.
Todo el mundo tiene claro lo que dice el Estatut (y quien más lo sabe es el propio conseller Castells, que ha defendido esa idea durante años): una vez hecha la redistribución, Catalunya debe ser la tercera comunidad. Y la propuesta actual no lo garantiza.
Tampoco garantiza otras proclamas estatutarias como la bilateralidad, el peso de la inmigración o las familias en riesgo de exclusión social a la hora de valorar los fondos de solidaridad. Cuarta, y más importante: se nos dice que el Estado aumentará los recursos que dedicará a la financiación de las comunidades autónomas. Muy bien. Me lo creo
. La pregunta es: ¿y de dónde saldrá el dinero?
Hay dos posibilidades: subidas de impuestos y reducciones de otro tipo de gastos.
El documento no dice cómo lo harán.
Dicho eso, déjenme que recuerde a quienes están celebrando el gran triunfo que, tanto si aumentan los impuestos como si se reducen los gastos, el déficit fiscal de Catalunya con España puede seguir siendo cercano al 10% del PIB.
Y es que el déficit fiscal es la diferencia entre los impuestos pagados por los catalanes y el gasto realizado en Catalunya, que incluye el dinero que el Estado da directamente a la Generalitat, pero también los gastos que el Estado realiza directamente aquí.
Si aumenta la financiación de la Generalitat a costa de que los catalanes paguemos más impuestos, el déficit fiscal de Catalunya no variará, y si se hace a costa de reducir el gasto en carreteras catalanas, tampoco.
No sé si eso lo entienden los amigos de ERC que tanto se quejaban del déficit y que tanto pecho sacan ahora.
No sigo con la lista de incógnitas por falta de espacio, pero queda claro que el documento presentado deja demasiadas preguntas sin responder y demasiadas decisiones al arbitrio de quien nos ha mentido demasiadas veces.
Mientras no se aclaren esas dudas, pues, uno no sabe si la euforia desatada entre los afines al tripartito corresponde a un éxito de verdad o a una farsa mediática para hacernos creer que, como el centurión Caius Bonus, han levantado un menhir gigante cuando, en realidad, sólo están levantando un guijarro.
X. SALA I MARTÍN ,Columbia University, UPF y Fundació Umbele www.sala-i-martin.com
Classificat com a: Catalonia in the pendent, Humor | Etiquetes: 15 de juliol, Catalonia independent, Catalunya aporta un 23% més que la mitjana, crisi econòmica, De la Vega, fundació ALTERNATIVAS, inestabilitat crònica, Les medalles de la ingenuïtat, masoquista, nou Estatut, nou finançament i crisi, nou model de finançament, Zapatero
Com deia al començament d’aquesta sèrie de posts, els catalans tenim aquest punt masoquista tan característic nostre. Ens agrada patir, ens agrada que ens facin la punyeta (si més no, una mica).
Doncs bé, després de no sé quantes promeses de Zapatero, de La Vega i companyia, ara sembla que el proper 15 de juliol tindrem el nou model de finançament que fixa el nou Estatut aprovat. O això és el que ens volen fer creure des de la Moncloa i des del Palau de la Generalitat. Serem tan ingenus com per creure que el nou finançament arribarà a pon port?
Des de les mateixes files del PSOE, la fundació ALTERNATIVAS ha deixat dit al diari “El Pais” el següent: El nou model de finançament està abocat a ‘una inestabilitat crònica’ i ‘és poc probable’ que estigui ‘vigent durant un llarg període de temps’.
Més dades. Llegim a El Periódico que Catalunya aporta un 23% més que la mitjana espanyola, però es queda en el 98% en capacitat de despesa.
Però la pitjor notícia relaciona nou finançament i crisi, segons Europa Press: El nou model de finançament autonòmic seguirà resultant insuficient per a les comunitats sempre que no s’apliquin polítiques d’eficiència més importants a la despesa en el futur, segons es desprèn de l’últim ‘Quaderns d’Informació Econòmica’ elaborat per la Fundació de Caixes d’Estalvis (Funcas) i recollit per Europa Press. Això passarà perquè la crisi econòmica probablement frustrarà les expectatives de millora dels governs regionals i farà que el nou model en el qual encara treballen Govern i comunitats segueixi resultant insuficient.
En definitiva, la cosa no promet gaire. La data? Sí, no vull negar que el 15 passarà alguna cosa. El que dubto (i la història em dóna la raó), és que realment el que s’aprovi sigui la solució als nostres problemes.
El que no dubto és que els signants del mal acord li voldran donar la volta i penjar-se medalles a dojo. Les medalles de la ingenuïtat.
Classificat com a: Catalonia in the pendent | Etiquetes: anar de reculons, Avui, Catalonia in the pendent, Catalunya independent, censurar la immersió lingüística de les escoles, Chaves, Educación, guerra de la llengua, involució, La Vanguardia, masoquisme, Mercedes Cabrera, Política Social y Deportes, recolons, símbols nacionals de Catalunya, subvencions a ONG, traspassos, Tribunal Constitucional
No, no és cap conya ni cap joc de paraules relacionat amb el meu cognom. Anem de reculons vol dir senzillament que reculem. Aquesta setmana hem conegut notícies que fan pensar que des de l’estat central no se’ns prenen gaire seriosament als catalans.
La primera, sembla que el Tribunal Constitucional està disposat a negar els símbols nacionals de Catalunya en la “nova” redacció de l’Estatut.
La segona, llegeixo al diari Avui que La Generalitat ha rebut la meitat dels traspassos proposats i a aquest ritme el desplegament de l’Estatut durarà 47 anys. Entretant, en Chaves no para d’aconseguir traspassos, a un ritme molt superior a Catalunya (ja faig dir fa unes setmanes que m’agradaria tenir Chaves de President de la Generalitat, veure post del 5 gener 2009).
La tercera, la nostra estimada ministra de “Educación, Política Social y Deportes”, Mercedes Cabrera, va dir que las subvencions a ONG procedents del 0,7% del IRPF només arribaran a entitats que actuïn a l’Estat Espanyol. Per cert, s’ha guanyat un semàfor vermell de La Vanquardia.
La cuarta, també al diari Avui, El PP ha tornat a dur la guerra de la llengua a Brussel·les i aquest cop l’ha guanyada. El Parlament Europeu va censurar la immersió lingüística de les escoles catalanes. I això malgrat que els experts de la Comissió Europea han elogiat reiteradament el model lingüístic de l’ensenyament català, considerant-lo un exemple a seguir arreu de la Unió.
La reacció política a aquestes “involucions” autonòmiques ha estat un pèl tèbia pel meu gust, el que demostra –un cop més- el caràcter masoquista del poble català. Efectivament, anem de reculons, com els crancs.
Classificat com a: Catalonia in the pendent | Etiquetes: café para todos, Catalonia in the pendent, Catalunya, Catalunya independent, Chaves, comunitat locomotora, descafeïnat, ERC, espanyolització, Estatut, ICV, Montilla, paella pel mànec
Doncs sí, ja posats a que el tripartit triï un presi andalús per a la Generalitat, millor Chaves que Montilla, no?. El Sr. Chaves ni s’ha despentinat, calladet i hàbil ha esperat que el seu paisà Montilla es cremi defensant una proposta d’Estatut. Un cop presentada, el Chaves no tan sols se’n aprofita al 100% de les avantatges que suposa l’Estatut català sinó que a més en treu 1.000 milions d’euros addicionals de deute històric per a Andalusia. Això és un president!.
Bé, conyes al marge, escric el primer post de l’any inspirat en una metàfora: Catalunya és la comunitat locomotora, la que tira del tren, la que fa possible que els altres vagons comunitaris treguin tot el profit, i malauradament, la que més es desgasta. “Esto huele a tripartito” ha dit un president de comunitat a Castella, però mentre ho deia se li omplia la boca d’aigua pensant en la pluja d’euros que els hi caurà a sobre.
Café para todos? No amics, no. Als catalans ens toca un descafeïnat. No és que no m’agradi el cafè sense cafeïna, és que no m’excita.
Llenço una reflexió pels que hagin votat ERC en les darreres autonòmiques: Penseu que, després de Maragall i Montilla Catalunya n’ha sortit ben parada? D’acord, jo tampoc ho crec. En canvi, hi ha un grup de catalans masoquistes (recordeu lo de caminar “in the pendent”) que estan encantats en aquest retrocés i en aquest procés d’espanyolització sense retorn.
Si els senyors d’ERC i ICV continuen tenint la paella pel mànec a l’hora d’escollir el president, tenim PSC per anys. Aleshores un prec: trieu algú més operatiu, un Chaves, algú llest, sisplau. Permeteu que em despedeixi del post amb un “Y no hase falta desir nada más“.
Classificat com a: Catalonia in the pendent | Etiquetes: Batllori, Catalonia in the pendent, Catalunya independent, enganys, Estatut de Catalunya, La Vanguardia, Ninots, Saura, Zapatero
Tenim una dada objectiva que manifesta encara més el caràcter “masoca” dels catalans: En Zapatero ens ha enganyat tres vegades sobre la data en que s’havia de resoldre el finançament de Catalunya segons l’Estatut i aquí no passa res. Cap manifestació massiva al Passeig de Gràcia, cap declaració oficial de la Generalitat. Quatre articles mal comptats als diaris, els “Ninots” de Batllori a La Vanguardia, tan genials com sempre, i poca cosa més.
Del 9 d’agost vam passar, per obra i gràcia de Saura –un polític d’altura- al 17 de novembre. Imagineu si ens semblava poc creïble la data del 17 de novembre que el tema del nou incompliment no va ser ni tan sols portada a la premsa. Després, Zapatero es va comprometre a resoldre el tema abans d’acabar l’any. És clar, no va especificar quin any. I ara ens trobem que el finançament de Catalunya queda ajornat sine die.
Classificat com a: Catalonia in the pendent, Política | Etiquetes: agenda llena, Brunete mediática, Carod Rovira, Castells, Catalonia i the pendent, Catalonia independent, Catalunya, Chavez, Copca, Fraga, Generalitat, Huguet, Jordi Pujol, Mike Reid, Montilla, Montilla no tiene tiempo, Montserrat Tura, Muñoz Molina, Nissan, Pilar Rahola, Saura, The Economist, un estadista español, Xavier Solano
Aparegut avui diumenge a La Vanguardia amb el títol “Pujol habría tenido tiempo”
Este Govern que se moviliza contra ‘The Economist’ nunca lo ha hecho contra la brunete mediática española
Los hechos son los siguientes. Una de las revistas financieras de más prestigio, y lectura obligada de todos los poderes económicos internacionales, decide publicar 14 páginas sobre España, con el pertinente apartado sobre Catalunya. Como es lógico, llama a la puerta de la Generalitat, para formular algunas preguntas.
El president Montilla responde que no tiene tiempo para recibir al periodista de The Economist, quizás demasiado ocupado en escoger la corbata que se pondrá para ir a llorar a los japoneses de Nissan. Los vicepresidentes Saura y Carod también tienen la agenda llena, ambos demasiado importantes para estas minucias. Y para rematar la faena, el conseller Huguet tampoco considera necesario recibir al periodista, confirmando el principio de Peter que asegura que, en una jerarquía, todo empleado tiende a ascender hasta su nivel de incompetencia.
Así pues, recibido por el gato, el jardinero y un poquito de Castells, el flamante periodista de The Economist habla con unos más que con otros, y finalmente escribe un denso artículo con algunas verdades, algunas medias verdades y algunas notorias distorsiones.
A partir de aquí, se arma el típico maremoto en la sopa de galets de nuestra ínclita política catalana, y ya tenemos montado el magno escándalo de barretina. Un despistado que un día escribió un libro sobre Escocia, y a quien ahora tenemos de delegat del Govern al Regne Unit, conspicuo miembro del chiringuito que tiene montado Carod-Rovira, envía una alucinante carta a The Economist, afeándoles el reportaje, Montserrat Tura pide “rectificación y disculpas“, y el propio Carod asegura que todo esto pasa porque no tenemos suficientes “embajadas catalanas“, y amenaza con más.
Finalmente, el mismito president Montilla se queja del reportaje, y las tertulias del mundanal ruido hacen su agosto lapidando al malvado periodista. Visto lo cual, si el señor Mike Reid no nos tenía en demasiada consideración, ahora debe de pensar que somos unos boinas de cuidado.
Algunas consideraciones impertinentes. La primera, de rigor histórico. Si hubiera sido en la época de Jordi Pujol, no sólo le habría recibido, sino que le habría enumerado en inglés a todos los directores de The Economist,le habría hecho uno de sus sofás-seducción, y no sólo habría conseguido buena prensa, sino directamente la portada de la revista: “El presidente de Catalunya, un estadista español”.
Como si lo viéramos. Pero, claro, los de ahora no hablan inglés… La segunda consideración, de más calado. ¿Es pertinente que un gobierno riña a una revista por una publicación que no le gusta? ¿Pero esto qué es? ¿Es su función ir diciendo a los periodistas extranjeros lo que tienen que escribir?
Más allá del hecho de que ese mismo gobierno que se moviliza contra The Economist nunca lo ha hecho contra la brunete mediática española, cuyas barbaridades sobre Catalunya llenarían armarios enteros, está la cuestión fundamental: la libertad de expresión se basa en eso, en la libertad, siempre que no vulnere los principios legales. Y un gobierno que intenta dictar el artículo de un periodista presenta tics inquisitoriales altamente preocupantes. Porque, entonces, ¿dónde ponemos la frontera del dirigismo?
Tercera consideración: la cartita del delegat, que debe haber justificado el sueldo de meses con tamaña hazaña. La perla es cuando se enfada porque tildan de cacique a Jordi Pujol. Veamos. No lo tilda el artículo, sino una cita del escritor Muñoz Molina que, hablando del exceso de permanencia en el cargo, cita a Chávez, Fraga y Pujol. El delegat dice que no es un término “políticamente correcto”, pero no lo desmiente. O sea, que el tal Xavier Solano tiene un manual de corrección política, y se queda tan ancho.
Y, finalmente, viene Carod y nos amenaza con más chiringuitos en el extranjero. ¿Será para inaugurar zapaterías de los amigos en el extranjero? Patético tanto provincianismo. En lugar de gastarse el dinero público en duplicar funcionarios (teníamos el Copca, y ahora tenemos el juguete de Carod), sería más útil que aprendieran inglés y tuvieran tiempo de recibir a los periodistas. Saldría más barato y sería menos bochornoso.
Classificat com a: Catalonia in the pendent | Etiquetes: Banyoles, Catalonia in the pendent, Catalunya, Catalunya independent, Don’t think of an Elephant, el burro català, George Lakoff, Política | Etiquetes: Avui
Ja fa molts anys que el famós burro català nascut a Banyoles circula per les nostres carreteres en forma d’adhesiu. Segons els seus promotors, la cosa va néixer com “una reivindicació que pretén lluitar contra el centralisme uniformitzador expressat en símbols com el toro o la matrícula espanyola, que ens arriba en forma de degoteig constant i subtil…”. També diuen “Defensem un sentiment, una manera d’entendre un país i la seva gent; promovem una identitat, una cultura i uns costums. Només volem expressar aquest sentiment latent al nostre poble, més enllà d’ideologies, la política i els partits”.
Bé, fins aquí tot sembla normal. Però quan ho analitzem trobem diverses interpretacions. Abans de començar vull manifestar el meu respecte vers totes les persones que portin un burro català al seu cotxe, moto, carpeta…
1. Si per lluitar contra el centralisme del toro ens inventem un animal, anem malament. Ningú –al menys ningú de fora- associa el burro amb Catalunya. En tot cas, s’ha d’escollir un símbol inequívocament català, com ara la sardana, la Pedrera, la barretina, la senyera, el pa amb tomàquet o el que vulgueu.
2. Ens trobem en una clara situació de victimisme. La paraula “lluitar”, no és només reivindicativa, en aquest context és defensiva. Som víctimes, i per pura pataleta ens inventem un símbol. Aquí descobrim de nou el caràcter masoquista dels catalans.
3. Posats a inventar un animal, què voleu que us digui, prefereixo un cavall. El cavall és un animal més noble, més ràpid i infinitament més bonic. Això de que m’associïn amb un burro no ho acabo de pair.
4. Parafrasejant George Lakoff en el seu llibre “Don’t think of an elephant” dedicat a la importància dels Valors en la política nordamericana, jo us diria “Don’t think of a donkey” (no pensis en un burro). Com ja sabeu, el burro és el símbol del partit demòcrata als Estats Units.
Classificat com a: Catalonia in the pendent, Política | Etiquetes: Avui, Catalonia in the pendent, Catalunya, Catalunya independent, diari Avui, Grupo Godó, Guillem Recolons, La Diada, Onze de setembre, quota de catalanitat, Xavier Bosch
Dijous, onze de setembre de 2008, la Diada. Com cada any, compro el diari Avui. I com cada any, imagino que aquest diari cobrirà millor que cap altre la quota de catalanitat.
Primera sorpresa: El diari Avui costa 2,20€. No seria res d’especial si no fos per que els altres diaris costen 1,00€. Penso que, possiblement, el diari amaga a les pàgines interiors alguna cosa que li dona un valor extraordinari. Per sortir de dubtes, pregunto al venedor. M’ho confirma, enguany el diari no regala res. Estrany, sobretot considerant que els darrers anys el diari Avui sempre havia obsequiat amb alguna cosa relacionada amb la Diada.
Segona sorpresa: Jo, incrèdul, decideixo pagar més del doble del preu mig del mercat, convençut que finalment trobaria el “plus” que justifica aquest Valor. Miro i remiro i res, no trobo cap cosa, res d’especial; una entrevista a en Puigcercós, molts anuncis creats especialment per a la Diada… però el diari és igual d’esquifit en nombre de pàgines que els seus competidors.
Conclusió final: HE PAGAT LA “QUOTA DE CATALANITAT”. Si considerem que el diari Avui és el més català dels diaris, cony, això té un preu. Però resulta que, a més, pertanyo a la mitjana de catalans que ens agrada patir i som una mica “masoques”, que en el fons ens agrada que ens prenguin el pèl (jo soc calvo) i ens trepitgin.
L’enhorabona a en Xavier Bosch i al Grupo Godó: M’heu fet sentir més que mai com un català “in the pendent”.
Classificat com a: Catalonia in the pendent | Etiquetes: Antoni Castells, Catalonia in the pendent, Catalonia independent, el 9 d'agost, Estatut de Catalunya, execessos verbals, Guillem Recolons, Quico Homs, res de res, Solbes
Res de res. Però… de debò creieu que algú es prendria la molèstia de concretar un traspassos en mig de les vacances d’estiu?
Res de res. Fora de quatre declaracions d’uns i d’altres que possiblement tindran algun valor per a la classe política. Però cap valor per a una societat que espera des de fa molts anys una millora en les infraestructures, la sanitat, educació…
Per més inri, l’Estat, lluny d’amagar-se i avergonyir-se per no haver complert amb una llei pròpia (l’Estatut ho és), recrimina els líders polítics catalans els seus “excessos verbals”. Excessos? Però sin encara no hem engegat ningú a la merda (perdoneu la expressió)!!
Fem balanç. Què tenim avui? Ah, ja ho hem dit, res de res. Però podríem dir que en Francesc Homs de CiU (més conegut com a Quico Homs) ha deixat clar que així no es votarà a favor dels pressupostos de l’Estat. Tenim en Castells, amb el suport del PSC (aspecte molt important, pregunteu-li a Pascual Maragall) disposat a quadrar-se a Madrid si en Solbes no afluixa un bon acord financer.
Un aspecte que m’irrita profundament és la paraula “negociació”. Però quina negociació? L’Estatut es una llei prou concreta. No s’ha de negociar res. Només s’ha de prémer el botó “Start”.
Classificat com a: Catalonia in the pendent | Etiquetes: Cambra, Catalonia in the pendent, Catalunya independent, el 9 d'agost, Guillem Recolons, l'11 de setembre, Montilla, patiment, PP, promeses electorals, sadomasoquisme, solidaritat, ZP
Amb aquest post vull iniciar un conjunt d’articles i reflexions sota el títol “Catalonia in the pendent”. Lluny d’escriure sobre la independència de Catalunya, els articles estudiaran des d’un de vista antropològic la qualitat sadomasoquista innata de tot català (i catalana, of course). En poques paraules: ens agrada patir, passar-ho malament i que els altres ens facin la punyeta. Si no és així, no es poden entendre alguns fets, com ara any rere any que celebrem la “derrota” de l’11 de setembre. Així doncs, aquest “in the pendent” vol dir literalment “a la pendent”; Catalunya sempre camina muntanya amunt, fent molt més esforç que el necessari per arribar a qualsevol cim. He sentir a dir alguna vegada que els catalans celebrem que l’11 de setembre de 1714 vam aixecar el cap i vam seguir treballant. Això no és veritat. En tot cas, si fos així, hauríem de celebrar el 12 de setembre (l’11 estàvem ocupats morint, amagant-nos o caient presoners dels borbons).
Més endavant entrarem en el detall de per què ens agrada patir, però avui, primer dia de la sèrie, el dedicarem a la data de demà, 9 d’agost de 2008. Què ha de passar demà? En teoria és la data última (deadline, com diuen els anglesos) per que el govern de l’Estat espanyol es pronunciï sobre els traspassos de l’Estatut, especialment en matèria financera. El rerefons de tot plegat gira al voltant de les ja habituals promeses electorals i post-electorals de l’amic ZP. Els Catalans som així: En ZP ens ha estat enganyant quatre llargs anys entre 2004 i 2008, i en comptes de penalitzar-ho quan arriben les eleccions de març de 2008, el votem massivament, li donem un xec en blanc. El resultat? Previsible: “Si estos Catalanes me votan cuando incumplo mis promesas, ¿Por qué tengo que cumplirlas ahora?, igual dejan de votarme”.
Efectivament, tenim el que ens mereixem. Però tornant al tema que ens ocupa, s’han produït les darreres setmanes manifestacions en defensa de l’Estatut català molt fermes i unitàries per part de totes les forces polítiques (sí, totes, incloent-hi el PP). El propi president Montilla, sorprenent a tothom, li va dir a en ZP que l’estima molt, però que Catalunya va primer. Òndia!!, això va ser un detall. Des de quan el PSC no es sotmet al domini feudal del PSOE? Bé, aviat veurem si tot era una “pose” o si la cosa era seriosa.
Jo, que soc més aviat pessimista (diuen que un pessimista és un optimista ben informat), crec sincerament que demà no passarà absolutament res. Tot seguirà igual. Solbes dirà quatre encanteris i –possiblement- farà cas al president de la Cambra i deixarà la decisió pel setembre. Té la seva lògica ja que… a qui se li acut datar una decisió tan solemne en mig de les vacances d’estiu? Tot plegat és una bestiesa. Potser demà hauré de rectificar, però veureu com demà els catalans seguirem sent un poble amb tendència a empobrir-nos cada dia més en benefici de “les regions més necessitades”. Sembla que la solidaritat no té data de caducitat, és un matrimoni indissoluble.
