Un dels millors titulars de premsa que he llegit els darrers anys: “Morirse es de izquierdas”. L’autor és el periodista Màrius Carol en la seva columna dominical a La Vanguardia d’avui. Com a publicitari, les meves felicitacions al Sr. Carol.
L’article també mereix una profunda lectura, ja que parla sobre la injustícia del impost de successions, un impost que els catalans paguem al 100% però que moltes comunitats no el paguen o el paguen reduït.
La setmana passada, el grup parlamentari de CiU al congrés va presentar una moció per suprimir el impost en familiars directes. Va ser rebutjada pel PSOE (i també PSC, és clar), ja que com diu Manuel Chaves, “subir impuestos es de izquierdas”.
Els nostres pares van passar 40 anys sense poder votar. L’abstenció és un insult a la seva memòria.
Em satisfà saber que tinc amics que avui es desplaçaran un munt de quilòmetres per anar a votar, van a la ciutat a on tenen l’empadronament.
Aquestes eleccions, com moltes altres de més renom, no són cap qüestió baladí. A Europa es cuinen el 75% de les lleis que després aprova el parlament espanyol.
Com dic al titular, la generació dels nostres pares i avis no va tenir les oportunitats que ara tenim tots de votar per una determinada opció. És evident que per ells, els nostres mentors, seria un insult que ara menyspreem la democràcia i no anem a les urnes.
Ara fa un any vaig llegir la fantàstica novel·la del Nobel Saramago “Ensayo sobre la lucidez” en el que una ciutat sencera decideix castigar la classe política amb un vot en blanc massiu. Aquesta és una bona opció que dóna la democràcia per aquells que volen castigar els partits. L’abstenció, en canvi, és una mostra de covardia. Si un no va a votar, els altres decidiran per ell.
Avui, la portada de La Vanguardia no pot ser més gràfica: Representa Europa com una roda punxada amb el titular “Reparar Europa“. Malgrat el passotisme dels que avui s’abstindran, hem de reconèixer que estar a Europa ens ha anat millor que pitjor. Però queda molt camí a fer, i per això aquests comicis són importants.
Malauradament, els més joves, els que no van viure ni tans sols les acaballes del franquisme, no donen cap valor al vot. Per acabar d’adobar-ho, alguns partits han fet campanyes barrueres que no fan res més que fomentar l’abstenció. I a més, abstenir-se, en alguns col·lectius “fashion” mola, és una conyeta. Lamentable.
Companys, confio que avui tingueu un atac de seny i aneu a votar. Voteu el que us doni la gana, fins i tot en blanc, però voteu. Jo? ho tinc clar, el tandem català economista + europeista m’ha convençut.
“La efectividad sin valores es una herramienta sin una finalidad”. No importa la raza ni las creencias: importan los valores. Sólo así Obama conquistó a sus votantes. Cuando hablaba de economía, no lo hacía con la frialdad de las cifras macroeconómicas, lo hacía mirando hacia las familias, el futuro de sus hijos y de sus nietos. Obama se apropió de conceptos clave, como cambio y esperanza.
El factor emocional y los valores han ganado la batalla a un gran candidato, John McCain, que ha tenido la desgracia de tener a Obama como contrincante. Obama ha sido el primer candidato que ha traspasado la responsabilidad de gobernar a las personas: “Para llevar el cambio a Washington, no os pido que confiéis en mi capacidad, os pido que creáis en la vuestra.”
Fairplay made in USA: McCain no sólo ha felicitado al ganador, además ha asegurado que América tendrá un gran presidente y que las personas de raza negra han ganado el orgullo. Bravo McCain.
Lo más sorprendente de esta historia es que Obama ha ganado a McCain usando las armas propias de los republicanos: los Valores. Quien haya leído “Don’t think of an Elephant” de George Lakoff ya sabe de qué hablo. Quien no lo haya leído, se lo recomiendo de corazón.
És còmic i alhora patètic. Còmic perquè la parella d’actors anglesos és immillorable. Patètic perquè no exageren, diuen les coses tal com van succeir. Aquí l’origen de tots els mals que pateix ara mateix el món occidental, i possiblement el final de la era capitalista tal com la coneixem. Salut.
D’un temps ençà han aparegut molts llibres que relaten des de diferents prismes tot lo succeït en la etapa Zapatero i Maragall. Hi ha tres llibres, però, que m’han cridat l’atenció: Per ordre cronològic, destacaré “Les Veritats de l’Estatut” de Josep Sánchez Llibre (L’esfera dels llibres 2006), “Entre una Espanya i l’altra” de Duran i Lleida (Editorial Columna 2007) i “Mil dies amb PM” de Jordi Mercader (La Magrana 2008).
Deixant de banda les possibles subjectivitats pròpies de cada militància, tots tres llibres representen relats de l’agenda política d’aquests convulsos anys 2004 al 2006. En definitiva, són cròniques.