En primer lloc va ser en Manolo Recolons i Oller. Un membre de la família que malgrat la terrible infermetat que el va tenir lligat més de 30 anys, va mostrar sempre una voluntat de ferro per no deixar-se enfonsar. Sempre lluitador i amb un esperit cristià i humà que deixà molt alt el nostre nom.

En segon lloc en Ignacio Bonmatí i Berenguer, marit de Sayo Recolons i Malvehy. En el dia del seu enterrament ja el vaig definir com una persona bona i positiva en tots els sentits: familiars ( com va saber cuidar a la seva Sayo ¡), d’amistat, de professió…

I ara fa quatre dies l’Alberto Recolons i Malvehy. Era el gran dels 13 germans i com a tal, i més encara un cop morts els pares Alberto Recolons i Portabella i Mercedes Malvehy i Garriga (1967 i 1968), va fer de pal de paller de la família. Recte i prudent va dedicar esforços i temps als interessos dels seus germans fins que es va jubilar.

El projecte, dirigit per Jordi Collell, Montse Taboada, Ignasi Brun i Guillem Recolons-qui us escriu-, es dirigeix tant a empreses com a particulars, i entre les seves eines diferencials trobem la combinació d’eines de coaching amb altres de visibilitat de la marca personal.

El millor és que doneu una ullada a la web, www.soymimarca.com, però aquí inserim el seu vídeo de benvinguda. Per cert, la web es pot llegir en català gràcies a un traductor automàtic de Google.

La segona també fa referència a un neixement, però en aquest cas és el neixement d’una idea per part del Borja en la que també col·lobora el seu germà Pablo:

www.mequedovino.com es una idea germana de www.mequedouno.com, en la qual hi ha una oferta diària d’algun vi interessant. La oferta acaba a mitjanit. Avui, per exemple, ofereixen 3 ampolles del reserva 2005 de Marques de Riscal a 32,99€ les 3, un preu francament baix.

Rafael Recolons i Jordi Joly

Benvolguts amics, com a president dels Amics de la Unesco de Sant Cugat us remeto el resum de la conferència que ens va donar el  tinent d’alcalde d’Economia i Organització del consistori de Sant Cugat.

Us recomano la seva lectura  que posa de relleu els canvis polítics que s’han d’anar implementant a totes les administracions europees si volem que Europa , Espanya i Catalunya vagin endavant.

El  dijous 4 de març el Tinent d’Alcalde d’Economia i Organització de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès Sr. Jordi Joly va donar la primera de les conferències que els Amics de la Unesco van programar pel mes de març sota el títol general de “Informació, transparència i objectivitat”

La invitació al Sr. Joly per fer aquesta conferència va sorgir de la estranyesa per la poca informació i importància que els mitjans de comunicació havien fet de les distincions de transparència vers als plantejaments i resultats de l’Alcaldia de Sant Cugat, com també per conèixer millor el contingut del nou model aplicat a les administracions locals. En efecte i, com va confirmar el conferenciant, l’Ajuntament va ser distingit per la Fundació Transpariencia Internacional a Madrid entre les 110 ciutats de més de 65.000 habitants de l’estat espanyol amb la millor puntuació en relació a un índex de diversos conceptes ( econòmics, urbanístics , de personal, …).

 I a nivell europeu va guanyar el premi atorgat per l’Institut Europeu del Sector Públic pel seu model de gestió econòmica (Maastricht, novembre de 2009).

La ponència es va centrar bàsicament en explicar el Model Econòmic aplicat al Consistori i que tan bons resultats ha donat.

Abans d’explicar el nou model de fer política en les administracions públiques, cal fer una sèrie de considerants que no sempre es tenen en compte:

El segle XXI  ha començat, sobre tot degut a la globalització, amb uns canvis radicals en tots els nivells (socials, econòmics, familiars, etc.) i per tant també en la manera de fer política. Ja no es pot fer  com abans, calen  nous models.

 També s’ha de tenir present que el personal de les administracions públiques europees representen sobre un 45% del PIB. Es a dir, el potencial  que representa és enorme. Si s’adapten i s’apliquen els models de eficàcia i eficiència de l’empresa privada, els resultats han de ser molt positius.

El model que s’ofereix pot estar destinat al fracàs perquè les lleis i la manera d’actuar  és totalment oposat al nou model. Model que, basat en l’ètica, la transparència i la bona gestió, topa frontalment amb les polítiques que a nivell estatal i local generalment s’interessa més en guanyar eleccions que per la aplicació de les promeses electorals amb una bona gestió. Hi ha administracions públiques europees que, d’alguna manera apliquen el nou model. No és, però,  el cas de Espanya i de Catalunya.

Es tracta d’un model d’una perpetua autocrítica.

Quins són els principis d’aquest nou model?.

- passar de la cultura de la despesa a la cultura del cost. Es a dir els pressupostos s’han de fer no només per partides independents per cada departament, si no com un conjunt que té uns recursos determinats i la despesa mai es deu desviar d’aquests recursos. Si cal renunciar d’entrada a certes millores en un camp, es renuncia, però en cap cas es superarà la possibilitat dels recursos. Això vol dir que en primer lloc hi ha uns OBJECTIUS clars sobre les propostes que el partit o grup que ha guanyat  les eleccions vol programar. En segon lloc els objectius “polítics” es filtraran a través d’un CONSELL DE DIRECCIÓ que plantejarà el com els objectius que es proposen des dels polítics es poden realitzar. No es treballarà per partides sinó per objectius i es prioritzaran unes actuacions sobre altres.

El consell de Direcció serà escollit per criteris d’eficàcia de gestió i no per criteris d’amistat o de partit. Per això, no importa tant el saber si és del partit o no, si no el que interessa és que com a gestor sigui bo i si és possible el millor. No es tracta,doncs,  si hi ha crisi, de que es baixi el sou o no,  si no, si com a directius, saben treure les castanyes del foc i soluciona els problemes amb el mínim cost (criteri d’eficiència). Això representa uns acords, un pactes entre els dirigents polítics i els directius de gestió.

No és cert que menys diners suposi sempre un menor resultat. Si es gestiona amb eficiència, amb pocs diners es poden assolir molt millors resultats que amb més recursos mal administrats.

Posa un exemple escruixidor. Un ajuntament proper que  amb un pressupost de 35 milions d’euros al finalitzar l’exercici presenta un balanç amb 24 milions de deuta.Com es pot sostenir això?  No són responsables d’estafa? Com s’han atrevit a fer una despesa sense recursos? Això, per desgràcia es molt comú en les administracions locals i de

l’ estat. Han gestionat per sobreviure personalment o com partit, no pensant en els ciutadans.

Els recursos de l’empresa privada depenen dels accionistes o inversors particulars. Els recursos de la Administració Pública són recursos dels ciutadans i per tant s’han de gestionar bé i s’ha de poder donar explicació transparent de la destinació dels recursos. Si s’aconsegueix la transparència, és molt difícil o quasi impossible que es donin casos de corrupció i favoritismes.

Si cal tenir clars els objectius i les directius per assolir-los, no és menys important el saber DECIDIR. I decidir vol dir triar, prioritzar unes actuacions i minimitzar unes altres per no gastar més del que els recursos permeten. Es un acte de valentia que molts polítics locals, autonòmics i  estatals no afronten. Són decisions poc populars però necessàries.

En concret, en l’Ajuntament de Sant Cugat des de fa uns anys.

-  s’ha traspassat a la Diputació de Barcelona la gestió dels tributs ( amb la qual cosa s’estalvien 50 llocs de treball del consistori)

- i els tres pilars econòmics de l’ajuntament són: l’alcalde, el consell de direcció i l’oficina de gestió estratègica.  Ells són els que pacten els objectius i la manera de dur-los a la pràctica per construir la ciutat i procurar el màxim benestar dels seus ciutadans.

L’anàlisi de com es van desenvolupant les diferents actuacions i si s’adeqüen  als costos pactats permet fer un seguiment rigorós de la despesa i del acompliment dels objectius.

Tots els Recolons esteu convidats a participar-hi.

Rafa Recolons Malvehy

Mequedouno utiliza el código de humor, una vía emocional infalible. El primer producto a la venta es un disco duro iOmega multimedia con un precio de 90 euros, muy por debajo de lo que encontraríamos incluso en outlets online.

La parte interesante es que no estamos comprando a un distribuidor de la otra parte del planeta. Compramos en casa y tenemos nuestra garantía en casa. Lo ideal es suscribirse en su web para recibir cada día el correo del artículo ofertado. Parece que de momento la oferta se centra en electrónica de consumo, pequeño electrodoméstico… A ver si la cosa funciona y en poco tiempo nos ofrecen alternativas de otros sectores.

Por resumirlo en pocas palabras, diría que hablamos de un smart cost / high value, una compra inteligente. Enhorabuena a sus promotores!

L’article també mereix una profunda lectura, ja que parla sobre la injustícia del impost de successions, un impost que els catalans paguem al 100% però que moltes comunitats no el paguen o el paguen reduït.

La setmana passada, el grup parlamentari de CiU al congrés va presentar una moció per suprimir el impost en familiars directes. Va ser rebutjada pel PSOE (i també PSC, és clar), ja que com diu Manuel Chaves, “subir impuestos es de izquierdas”.

Segarra defiende que la publicidad es un concepto global, holístico. No es un spot de 20″ en TV, también es ubicar una tienda de 300 m en la 5ª Avenida de Manhattan. Muchas marcas se defienden hoy mediante estrategias “parapublicitarias” (si me permiten la expresión), no basadas en los parámetros clásicos de publicidad exterior, patrocinio, prensa, revistas, TV… La hiper-segmentación provoca que los publicitarios necesiten pensar estrategias diferenciadas para grupos diferenciados.

El aparatado digital cobra una nueva dimensión, ya que permite segmentaciones de máxima precisión. Un anuncio de neveras cuando no busco nevera es absurdo. De ahí la importancia de los buscadores como Google. En fracciones de segundo encontramos los mejores lugares y precios para encontrar nuestra nevera, incluyendo catálogos interactivos, demos en 3D y listados de tiendas por zonas. Es la nueva publicidad. Estar donde y cuando hay que estar. Herramientas de web 2.0 como los blogs, twitter, facebook son ya nuevos medios publicitarios que escapan (a menudo) al control de las agencias de publicidad.

Segarra encara el tema de la fuerza de la marca blanca, y lo hace con resignación: La publicidad y el supuesto valor que ella genera no ha sido un arma para luchar contra la marca blanca: todo lo contrario. El nuevo consumidor “huele” el marketing y huye de él. Entre un Activia de Danone y un yogur bífidus Hacendado, ¿Cuál es la diferencia? Mucha, pero al consumidor le llega una: Activia gasta mucho en publicidad y por eso es más caro. De poco le ha servido a Danone o a Nestlé haber invertido sumas astronómicas en desarrollar nuevos fermentos para mejorar nuestra salud. Unos inventan y los otros clonan, y clonan a la manera china, más barato.

Tal vez la nueva estrategia de las marcas comerciales consista en reinventarse cada día, haciendo obsoleto el producto de hace dos meses. O quizás consista en centrar sus esfuerzos en abaratar el proceso de producción, distribución y comunicación. O quizás fabricar para el máximo número de marcas blancas. O quizás en convertir al consumidor en el autor de las fórmulas, involucrarlo, crear un vínculo emocional a prueba de balas.

Sea lo que sea, estoy con Segarra, con Kotler y con Trias de Bes: Atreverse a cambiar o dejarse morir.

Se puede ver gratuitamente la película entera, de 93 minutos en un canal de youtube que permite verlo en alta definición (os lo aconsejo si podéis conectar el PC a un monitor TV de 1080 líneas). Este es el enlace: http://www.youtube.com/homeproject

También, si es posible, os aconsejo verla en inglés o francés, ya que la voz de Salma Hayek en la versión española destroza la mágia de esta obra (le falta implicación).

No es excesivamente catastrofista en cuanto al futuro del planeta, reconoce los esfuerzos -quizás algo vagos- de algunos países por reducir el efecto invernadero, pero la voz de alarma ante la inacción de los países más grandes es evidente.

En cualquier caso, tenga el mensaje que tenga, creo que disfrutaréis con las imágenes impresionantes de nuestro pequeño mundo.

Em satisfà saber que tinc amics que avui es desplaçaran un munt de quilòmetres per anar a votar, van a la ciutat a on tenen l’empadronament.

Aquestes eleccions, com moltes altres de més renom, no són cap qüestió baladí. A Europa es cuinen el 75% de les lleis que després aprova el parlament espanyol.

Com dic al titular, la generació dels nostres pares i avis no va tenir les oportunitats que ara tenim tots de votar per una determinada opció. És evident que per ells, els nostres mentors, seria un insult que ara menyspreem la democràcia i no anem a les urnes.

Ara fa un any vaig llegir la fantàstica novel·la del Nobel Saramago “Ensayo sobre la lucidez” en el que una ciutat sencera decideix castigar la classe política amb un vot en blanc massiu. Aquesta és una bona opció que dóna la democràcia per aquells que volen castigar els partits. L’abstenció, en canvi, és una mostra de covardia. Si un no va a votar, els altres decidiran per ell.

Avui, la portada de La Vanguardia no pot ser més gràfica: Representa Europa com una roda punxada amb el titular “Reparar Europa“. Malgrat el passotisme dels que avui s’abstindran, hem de reconèixer que estar a Europa ens ha anat millor que pitjor. Però queda molt camí a fer, i per això aquests comicis són importants.

Malauradament, els més joves, els que no van viure ni tans sols les acaballes del franquisme, no donen cap valor al vot. Per acabar d’adobar-ho, alguns partits han fet campanyes barrueres que no fan res més que fomentar l’abstenció. I a més, abstenir-se, en alguns col·lectius “fashion” mola, és una conyeta. Lamentable.

Companys, confio que avui tingueu un atac de seny i aneu a votar. Voteu el que us doni la gana, fins i tot en blanc, però voteu. Jo? ho tinc clar, el tandem català economista + europeista m’ha convençut.

Vale la pena comprarlo (sólo 19€ en FNAC) y, sobre todo, escucharlo en la intimidad más absoluta.

No dubto que des de Madrid ofeguen la nostra economia i que això acaba afectant la despesa pública més important a Catalunya: la sanitat. Però a l’hospital de Sant Pau aquesta manca de recursos no sembla afectar gens la professionalitat dels seus metges i infermeres.

La meva dona ha estat tractada per segona vegada d’un càncer, i gràcies a la eficàcia dels metges i a la paciència i savoir fer de les infermeres, ha tornat a casa en perfectes condicions en quatres dies després d’una operació de fetge. Per cert, una operació sense gaires precedents, per laparoscòpia i extracció d’un segment del fetge de 15 x 7 x 4 centímetres per via transvaginal. L”enhorabona al Dr. Artigas i al seu equip.

No sé si algú d’aquest hospital llegirà aquestes línies, però vull animar-vos a seguir sent així de ferms. Un agraïment especial per als metges Carmen Alonso, Javier Giménez-Salinas, Josep Cadafalch, Vicenç Artigas, Manolo Rodríguez, Claudi Solà, Jordi Garriga i a totes les infermeres, en especial les de la sala Sant Albert.

Certament s’ha trencat el mite que si no vas a Estats Units no te’n surts. L’enhorabona, Sant Pau.

La Vanguardia / AFP

Aquesta és una impressionant simulació de l’Agència Espacial Europea. No sé perquè ens sobta que 2 satèl·lits xoquin a l’espai. És el que va passar fa dos dies al cel de Sibèria entre un satèl·lit comercial americà i un de rus. El xoc va produir 600 fragments de deixalles còsmiques… quina gràcia, ens falta un contenidor còsmic en òrbita terrestre. Ja no vindrà d’un artefacte més, no?

El pasado 5 de febrero por la noche tuvo lugar un interesante debate sobre el low cost en Barcelona Televisió.

Los ponentes que defendían la idoneidad del low cost en tiempos de crisis eran Josep Frances Valls, catedrático de marketing de ESADE y autor del libro “Fenómeno Low Cost”, Elisenda Camps, periodista y autora de “Luxe Low Cost”, y Guillem Recolons, consultor de marketing y publicidad, coautor del blog lowcost attitude.

Josep Francesc Valls, Elisenda Camps y Guillem Recolons

 En el lado contrario se situaban Joan Ollé, presidente del consejo de API’s de Barcelona, Manel Ruiz, director técnico de la Unió de Consumidors de Catalunya y Rafael Serra, presidente de UCAVE (Unió Catalana d’Agències de Viatges Emissores).

Aquí ponemos un enlace con el vídeo del debate.

Per segon any consecutiu, la UICC (Unió Internacional contra el Càncer) dedica la seva campanya als nens i joves sota el lema “Nens d´avui, món de demà”. El lema d´enguany és: “Ens encanta moure´ns i menjar sa” i vol posar l´atenció en l´obesitat i el sobrepès, animant als menors a mantenir un equilibri alimentari entre les seves tries de menjar i beure i l´exercici.

Des de l´any 2007 la Fecec porta a terme el programa “Jo també menjo fruita”, una acció divulgativa en col.laboració amb la Diputació de Barcelona que es fa a les escoles per conscienciar als menors i als seus pares de la importància de la ingesta de fruita per gaudir d’un estil de vida saludable i prevenir el càncer. En aquesta jornada s´ha organitzat una festa a la població de Sant Martí de Centelles.

La frase aparece en artículo de María-Paz López, La Vanguardia, edición de hoy martes, página 5 bajo título “La cruzada de Allam“. Versa sobre la historia de un ex-musulman bautizado por el Papa, que acaba de fundar un partido cristiano en Italia. Toda una curiosidad.

La parte notoria de la frase es “impera lo islámicamente correcto“. Lo cierto es que Europa se está convirtiendo en una civilización “esponja“, que absorbe con gran velocidad los fenómenos que vienen de otras zonas, otras culturas. Celebramos el Papá Noël como lo más normal, olvidándonos de nuestros Reyes Magos, nuestros pesebres. Nos conectamos al Facebook, vemos la CNN. Algunos ya no recuerdan el origen de las vacaciones de Semana Santa, pero todo el mundo sabe cuándo cae el Ramadán. ¿Crisis de valores? Quizás. También hay nuevos valores que vienen de fuera. Quizás ahora seamos más solidarios que antes. Lo cierto es que el panorama es cambiante, y el Cristianismo necesita darse un empujón mediático para no perder peso en la sociedad Europea. La .pregunta es ¿Cabe un enfoque lateral del cristianismo?

He tenido la oportunidad de ojear alguna vez la revista “Kolbe“, un magazine producido por varios creativos publicitarios católicos que enseña una nueva manera, un enfoque lateral, de entender la religión católica. Mi buen amigo Manolo Portabella es uno de los autores de la revista. La dirección de la Fundación Kolbe en internet es http://www.fundkolbe.org y uno de sus objetivos es “anunciar el evangelio poniéndolo en un contexto moderno, actual”. Si la manera de ver las cosas de “Kolbe” se extendiera más, posiblemente el cristianismo recuperaría parte de su porción perdida.

Os dejo con algunos ejemplos de la creatividad de Kolbe.

El factor emocional y los valores han ganado la batalla a un gran candidato, John McCain, que ha tenido la desgracia de tener a Obama como contrincante. Obama ha sido el primer candidato que ha traspasado la responsabilidad de gobernar a las personas: “Para llevar el cambio a Washington,  no os pido que confiéis en mi capacidad, os pido que creáis en la vuestra.”

Fairplay made in USA: McCain no sólo ha felicitado al ganador, además ha asegurado que América tendrá un gran presidente y que las personas de raza negra han ganado el orgullo. Bravo McCain.

Lo más sorprendente de esta historia es que Obama ha ganado a McCain usando las armas propias de los republicanos: los Valores. Quien haya leído “Don’t think of an Elephant” de George Lakoff ya sabe de qué hablo. Quien no lo haya leído, se lo recomiendo de corazón.

Por ejemplo, si una campaña antitabaco advierte al público de los peligros del consumo de cigarrillos, el mensaje, racionalmente, tiene todo el sentido. Sin embargo, para la tesis de Lindstrom, es contraproducente: consigue que los fumadores tengan más ganas de fumar en lugar de menos.

El libro ‘Buyology: verdades y mentiras sobre lo que compramos’ ha necesitado un proceso de tres años de duración y una invesigación de ‘neuromarketing’ que ha alcanzado los siete millones de dólares (5.436.000 euros), tal y como indica la publicación ‘Advertising Age’. Lindstrom y su equipo han empleado las últimas técnicas neurológicas en 2.000 personas de cinco países distintas para descifrar el comportamiento del ser humano cuando de comprar se trata.

Entre sus hallazgos, destaca que los consumidores no sólo se guian por motivaciones conscientes; también por los subconscientes. “La mayor parte de las decisiones que tomamos cada día se llevan a cabo en una parte del cerebro en la que ni siquiera somos conscientes”, ha explicado Lindstrom.

El responsable del libro y del estudio quería descubrir “qué hace a una marca resultar atractiva”, pero la respuesta se le ha complicado. En el caso de los cigarrillos especialmente. Cuando se preguntaba a los los sujetos testados si las advertencias de los peligros del tabaco funcionan, la mayoría de éstos contestaba sin dudar: “Sí”. Se trataba del lado conciente… su subconsciente los contradice.

En realidad, los resultados concluyen que, cuando esta pregunta se acompañaba de imágenes, los fumadores tenían más ganas de sacar un cigarro de su cajetilla.

Fallos del ‘product placment’

Otro de los resultados más llamtivos de la investigación de Lindstrom resta importancia a los logos de las marcas, ya que el libro asegura que otros sentidos, como el olfato o el oído, marcan más a menudo la decisión final de los consumidores.

El estudio también desmitifica el poder del ‘product placement’, la técnica publicitaria consistente en situar un producto de una marca en un programa de televisión. En el ‘reality ‘American Idol’, Coca-Cola y Ford gastaron la misma cantidad, pero los consumidores retuvieron mucho más la imagen de la empresa de bebidas, ya que estaba mucho más integrada en la acción.

El autor, cuyo libro acaba de publicarse, recomienda el ‘neuromarketing’ para descifrar estos secretos, que seguramente marcarán las investigaciones publicitarias del futuro.

 La extensión de la socialización digital

Con sólo diez años de existencia a sus espaldas, el blog, o bitácora –diario personal electrónico–, está gestando otra nueva revolución en su breve pero intensa historia. Este año, auguran los expertos, las bitácoras culminarán su unión formando grupos de interés, nodos de comunidades que llevarán su influencia y sus propósitos más allá de internet. La blogosfera se ve como un motor de cambio que acabará de consolidarse en los próximos meses y se extenderá, poco a poco, hacia cualquier faceta de la vida, desde el activismo o la política hasta la educación o la economía de empresa.

D’un temps ençà han aparegut molts llibres que relaten des de diferents prismes tot lo succeït en la etapa Zapatero i Maragall. Hi ha tres llibres, però,  que m’han cridat l’atenció: Per ordre cronològic, destacaré “Les Veritats de l’Estatut” de Josep Sánchez Llibre (L’esfera dels llibres 2006), “Entre una Espanya i l’altra” de Duran i Lleida (Editorial Columna 2007) i “Mil dies amb PM” de Jordi Mercader (La Magrana 2008).

Deixant de banda les possibles subjectivitats pròpies de cada militància, tots tres llibres representen relats de l’agenda política d’aquests convulsos anys 2004 al 2006. En definitiva, són cròniques.

Dels tres llibres, potser el de Duran i Lleida es desmarca més de l’estil crònica per dibuixar les visions del polític pel que fa diversos tòpics com la política exterior, el laïcisme, els valors, i en definitiva, les dues Espanyes. És quasi un manual de com fer política, signat per un dels homes de trajectòria més sòlida a la política espanyola i catalana.

El “suc” el trobem a els altres dos llibres, el de Sánchez Llibre i el de Mercader. Sánchez s’atreveix a dibuixar un perfil personal de totes les persones que van intervenir a la gestació de l’Estatut. I ho fa d’una manera fresca, és un llibre que demana llegir-lo d’una tirada, amb un gran sentit del humor però també molt respectuós amb les persones.

Ara bé, el llibre que m’ha deixat bocabadat de les afirmacions que conté és el de Mercader. Aquest ex director de comunicació de la Generalitat no es talla en un relat minuciós que descobreix la conspiració de ZP i Montilla per fer fora a Maragall de la Generalitat. Senzillament, va ser un xantatge en tota regla: “Si vols el “sí” a l’Estatut, hauràs de renunciar a presentar-te de nou com a candidat del PSC a la Generalitat de Catalunya”. Això li va dir ZP a Maragall.

No m’imaginava que Maragall podia ser un personatge incòmode per a ZP. Però llegint el llibre queda clar que era així. ZP no suportava les “maragallades” i tampoc els ingenus però letals moviments d’ERC: la gestió del tripartit, la escapada de Carod a França, la corona d’Espines, el “no” a l’Estatut..

El que més pot preocupar després de llegir el llibre és que sembla que, malgrat les promeses de Zapatero en campanyes electorals, mai no tindrem un Estatut com el que volem. A Madrid sempre hi haurà gent disposada a “pasarlo por el cepillo”, com va dir Alfonso Guerra.

Se trataba de convocar un concurso de posters contra el cannabis entre jóvenes universitarios. El proyecto se enmarcaba como una iniciativa compartida entre el Colegio (2ª edición certamen jóvenes creativos), la Generalitat y el FOSCAD (lucha contra la droga). Colaboraron JCDecaux y el Ayuntamiento de Barcelona.

 La primera sorpresa fue la participación, que superó con creces los 19 candidatos del premio del Colegio en la edición anterior: se llegó a 120 participantes!!

La segunda, mucho mejor que la primera, se refiere al factor cualitativo: la pieza elegida como premio (6.000€ + la publicación de la pìeza), de Roman Lozano, roza lo sublime. El titular “La Maria no t’estima” (traducido vendría a ser algo así como “tu María no te quiere”, genial. Y la imagen… juzgad vosotros.